Últimas publicaciones
EtiquetasPor favor, seleccione una etiqueta para ver los contenidos relacionados con la misma:CronologíaPor favor, seleccione un período para ver sus contenidos: |
SOBRE MI...
08 de Octubre del 2022
El terriser que volia ser compositor...
Vicent Berenguer, Orba 1968. Professor de violí i compositor, sóc membre d'una família de 4 generacions de terrissers (ara 5). Arrel de ser diagnosticat d'Encefalomielitis Miàlgica (SFC/EM) comence a aprendre l'ofici de terrisser amb mon pare, Vicente Berenguer Pastor.
Fins fa uns anys la meua vida professional estava dedicada exclusivament a la música. Ella ha impregnat i omplert de sentit la meua existència; ha determinat la meua forma de ser, ha estructurat el meu cervell, m'ha permès conèixer la meua parella, moltes de les meues amistats son músics professionals... La música ha determinat tots els aspectes de la meua vida.
Era violinista, era pedagog del violí i m'havia especialitzat en el sistema Kodaly. Era, (i soc) compositor amb estrenes internacionals i varios discs publicats... Concerts, estrenes, projectes pedagògics...
Però de sobte vaig tupar amb l'encefalomielitis miàlgica. Una malaltia crònica, multisistèmica i profundament incapacitant que cursa amb dolor i fatiga constant (entre una extensa i variada llista de símptomes). També et deixa el cervell lent i torpe, i tot això empitjora amb l'activitat, siga física o mental.
És difícil el dia a dia amb una malaltia que sempre està present, no pots fer plans, ni de hui per demà, perquè no saps com vas a despertar-te; no pots conversar amb els teus companys de professió perquè et sona a xinés, ja que moltes voltes no recordes ni els coneixements bàsics... i acabes sent una persona malhumorada, amargada i solitària, fent difícil qualsevol interacció personal.
Amb la docència, professió tant màgica com estressant, gràcies al SFC/EM després de 34 anys de gaudir-ne he tingut que reconèixer la meua incapacitat per seguir amb ella. Per altre costat, encara que sempre he seguit tocant, mai he potenciat la meua faceta com intèrpret perquè a més de ser molt sacrificat, crec que no hagués assolit mai el nivell desitjat. Ara, amb la malaltia, la memòria mecànica està, però a voltes tinc dificultats per sincronitzar l'arc i la ma esquerra, i no tarden en aparèixer dolors en mans i braços, i la fatiga em dificulta sostenir l'instrument.
A partir de 2015 es produeix a Orba una veritable 'revolució enfangada' (recolzada fermament per l'equip de govern de l'ajuntament) en la q es rescaten i catalogen forns perduts pels bancals, fan un treball de recerca sobre totes les families terrisseres del poble, emprenen una col·lecció museogràfica del fang... I tot això cristal·litzarà amb el magnífic Museu del fang d'Orba.
Amb eixe ambient, decidim els tres germans regalar al nostre pare, en el seu 80 aniversari, una roda (torn) elèctrica i 55 anys després d?haver tancat el taller familiar, es torna a sentar a fer llibrells. I a mi em van faltar cametes per aprofitar-me'n, aprenent amb ell part de l'ofici, i convertint-me d'eixa manera en la 5a generació familiar que 'fa obra' (com deien ells)
La ceràmica o la terrisseria, reunia molts ingredients terapèutics per a mi:
Aprenia, encà que fos lentament per les meues limitacions, l'ofici familiar del que tantes voltes havíem sentit parlar; podia administrar la meua escassa energia sense dependre de ningú i a més no necessitava infructuosament recórrer a coneixements previs, ja que començava de cero; i el fet de veure tan il·lusionat a mon pare amb la idea d'ensenyar-me tot allò que ell donava per perdut, em feia contagiar-me d'eixe entusiasme.
Vam començar amb una roda, després dos... Hui tenim tres torns i un forn elèctric al que li hem fet en cuatre anys vora cent cuites i hem reconvertit el garatge familiar en un taller ceràmic, al mateix centre del poble. Qui anava a dir-me que als 54 anys, gràcies a estar malalt, anava a compartir els darrers 3 anys de vida de mon pare d'una forma tant estreta i intensa... Parlant, revelant-me 'secrets' de l'ofici, contant-me com son pare, Fernando el 'surdo' (m'agüelo) deixava que la pluja desfés tota l'obra que estava eixugant-se a l'era, per no deixar-los alçar-se de la roda i recollir-la; històries de terra i fang. Ni ell podia dedicar més temps al taller per la seua avançada edat, ni jo per motius de salut; així que moltes voltes li ensenyava vídeos a Youtube. Senc que ara que no està estic més preparat q mai per aprofitar els seus consells. He pogut buscar alternatives a tècniques que eren inabordables per mi degut a les meues limitacions tant de temps (passe moltes hores al llit) com d'energia, ja que de vegades la terrisseria t'exigeix un fons físic que ni tinc ni puc tenir. També he après molt d'alguns terrissers als no he vist mai personalment, però als que conec com si fossen de la família, perquè he mirat una vegada rere l'altra els seus vídeos, com Simon Leach, Xavier Claur La Navà d'Agost, Cesar Torres o i Ingleton Pottery Amb ells, i altres, segueixc intentant millorar cada dia. El mon actual és un niu de serps cobdicioses on només t'has descuidat t'han xuclat la sang però també hi-ha gent tan generosa com aquests terrissers que comparteixen desinteressadament el que i el com del seu treball. Pel p...o #sfc/em que m'impedeix el desenvolupament de la meua professió, jo soc el cap visible, el que he aprés amb mon pare i el que penje a instagram els progressos que vaig aconseguint (@ceramicabellorba) però en el backstage hi-ha dos persones més, María Berenguer, arqueòloga dedicada en cos i ànima a la part més històrica i científica de la ceràmica i una de les artífex del @museudelfangorba i Jesmina, filòloga infiltrada de Bell a l'horta nord; i els tres germans compartim la il·lusió per aprendre alhora que promocionem i divulguem l'ofici. Per aquest motiu les peces que fem van signades amb BELL, l'acrònim dels nostres cognoms, els de la 5a generació.
No he aprés lo suficient, ni ho arribaré a fer. No puc anar a cap escola, ni tan sols comprometrem a una regularitat amb un artesà. Tampoc intente ser terrisser professional; respecte massa aquest ofici per això. Simplement anar progressant sense esperar res a canvi.
Curiosament hi-ha moments q es com tornar al lloc al que pertany i d no ser per la malaltia mai haguera pres aquest camí, xq tenia una vida professional plena i creativa, i sempre m'he sentit reconegut i valorat pel meu entorn professional. I segueixc estant malalt i sofrint els efectes de la infermetat i poden passar dies, setmanes sense poder escriure una nota ni baixar al taller, però sóc compositor i aprenent de ceramista.
|
SOBRE MI...
Trois-Neuf a l'UA
SFC- una enfermetat incapacitant
"QUARTETS OPUS TRETZE"
